Reflexiones

Oportunidades

Yellow Sky and Red Grass

No había parado de llover en todo el día, fue una de aquellas tormentas eléctricas, con truenos, rayos y centellas. Era viernes por la tarde y salíamos Núria y yo de la oficina, en Sant Cugat, dando por terminada otra dura semana de trabajo. La tormenta seguía a lo suyo y nosotros decidimos hacer la nuestra, íbamos a pasar lo que nos quedaba de día juntos, que es lo que hacemos casi todos los viernes desde hace un montón de años, desde que trabajamos juntos. Supongo que lo hacemos para reencontrarnos el uno con el otro, porque esta nos parece la mejor forma de celebrar que, después de todo, seguimos vivos. Cogimos cada uno su coche y quedamos en que Núria iba a seguirme hasta Barcelona, donde pararíamos a cenar y a tomar algo.

Arrancamos bajo el incesante chaparrón y antes de poder salir de la ciudad el cielo se había convertido en el lienzo más bonito que nunca he visto. El universo se tiñó de amarillo, encendido y chispeante, como una inmensa pintura dorada desplegándose encima de nuestras cabezas. Y allí estaba yo, dentro de mi coche en marcha, mirando al cielo y al retrovisor al mismo tiempo, pensado en si Núria, dentro de su coche pegado al mío, estaría disfrutando de aquello tanto como yo. Por un instante pensé en desviarme de la ruta, parar y salir a su encuentro para vivir aquello junto a ella. No lo hice. Pensé estúpidamente que aquel cielo seguiría allí para siempre, no me dí cuenta de que estaba perdiendo una oportunidad. Seguí adelante, adentrándome en la ciudad donde los edificios, cada vez más altos, fueron tapando el espectáculo. Cuando llegamos a la autopista, aquel color amarillo poderoso ya había perdido parte de su intensidad, al cabo de un par de minutos solo quedó de aquello el recuerdo en forma de descargas eléctricas intermitentes, ¡relámpagos!

Las buenas oportunidades son limitadas en el espacio y, sobre todo, en el tiempo. No tomar la decisión correcta en el momento oportuno me hizo perder mi oportunidad. Si en tu vida o en tu negocio quieres generar una oportunidad, limita tu oferta a un período de tiempo corto y concreto y comunica esta limitación por encima de todo. Si aquel viernes alguien me hubiera dicho que el espectáculo iba a durar solo unos minutos, estoy seguro de que hubiera parado el coche, hubiera aprovechado la oportunidad. Si tú también crees estar delante de algo maravilloso y extraordinario, no esperes a que se desvanezca, quizás el cielo nunca más vuelva a brillar como hoy.

Imagen: “Yellow Sky and Red Grass” de Patty Baker.

Estàndard
General

La millor feina del món

La senyoreta Mirt va obrir la porta de la saleta i em va fer passar. Era una sala petita, interior, en forma de prisma triangular i amb una taula rodona al mig. Al voltant de la taula hi havia dues cadires, una a cada cantonada; la tercera cantonada de l’habitació disposava de l’espai just per poder obrir i tancar la porta per on jo havia entrat. Les parets, el sostre i el mobiliari eren, com en tot l’edifici, completament blancs. Vaig seure en una de les dues cadires que encerclaven la taula. Ella va tancar la porta i va avançar fins a la cadira que havia quedat lliure; amb les dues mans recolzades al respatller i el cos lleugerament encorbat endavant m’observava sense dir res. Es va quedar en aquesta posició durant un parell de minuts. A la sala hi feia molta calor i jo estava esgotat. Sentia una punxada intermitent a la part dreta del crani i la parpella esquerra havia tornat a iniciar aquell obrir i tancar espasmòdic i incontrolable. Vaig pensar que aquell cansament i la deixadesa dels últims mesos devien ser evidents als ulls dels demès, especialment als ulls de la senyoreta Mirt, però ella em seguia tractant amb educació i naturalitat, com si no se n’adonés. Per un moment em va semblar que m’adormia durant uns segons. La veu de la senyoreta Mirt em va sobresaltar, vaig obrir els ulls i vaig veure com em parlava, asseguda davant meu.

—Enhorabona, senyor Om, em complau comunicar-li que és vostè el candidat guanyador. Ha superat amb èxit totes les proves del procés de selecció. El lloc a la millor feina del món és vostre, felicitats.

Aquelles eren les paraules que havia estat esperant durant els darrers dos anys, el temps que havia durat aquell insòlit procés, però en aquell moment em sentia tan cansat que no podia ni articular un curt discurs d’agraïment cap a la persona que tenia al davant. Ella em mirava i somreia, i la seva cara semblava dir que estava orgullosa de mi. Vaig intentar contenir les llàgrimes mentre sentia com si algú clavés cent agulles dins del meu cap. Em vaig posar a plorar mentre la senyoreta Mirt, aliena al meu estat, es tornava a dirigir cap a mi.

—Senyor Om, tal i com marcaven les bases del procés, aquest és el moment de parlar de les condicions del seu nou contracte: A la millor feina del món haurà de treballar 126 hores setmanals, repartides en 18 hores al dia de dilluns a diumenge. Disposarà de tres descansos diaris de vint minuts cada un. El seu salari net serà de nou-cents vint-i-vuit euros mensuals. Benvingut a la seva nova feina.

Estàndard
General

Els homes que es diuen Muñoz

El Muñoz ens esperava al capdamunt de l’escala, recolzat al marc de la porta de l’entrada del pis. Vestia samarreta del Barça de color taronja llampant, a més de pantalons de xandall i sabatilles blau marí, també del Barça. El Muñoz era el millor amic del Jordi, el meu marit —el Roca, pels amics—. Havia anat a viure en aquell pis de Gràcia feia tres mesos, quan ho havia deixat amb la Judith. Una finca antiga acabada de rehabilitar, cantonada sud-est de la plaça del Diamant.  El Jordi i ell es van saludar amb una encaixada de mans i copets sorollosos a l’esquena. Camaraderia masculina. Per a mi ni els dos petons de rigor; era evident que jo hi feia més nosa que servei en aquella mena de ritual a on, asseguts en un sofà, uns homes heterosexuals que voltaven els quaranta venerarien a altres homes de cabells engominats i aspecte saludable, i cridarien, què dic, bramarien cada cop que hi hagués un canvi en el marcador. Finalment, en Muñoz ens va fer passar.

L’entrada del pis donava directament a un passadís que s’estenia a mà dreta; les parets, completament nues, estaven pintades de groc pàl·lid i, al final del corredor, una porta de fusta blanca de vidres glaçats portava a un espai que compartien la cuina i el menjador i que només separava un desnivell de la mida d’un esglaó. Aquella llicència del restaurador a l’interiorisme novaiorquès dels anys cinquanta provocava que l’olor a salsa barbacoa que emanava del forn flotés, consistent, per tot l’espai.

Mentre esperàvem a que transcorreguessin els últims minuts que marcava l’envàs de plàstic de les pizzes que en Muñoz havia posat al forn, en Jordi i jo vam seure al sofà que ocupava la part dreta del menjador. El nostre cul va fer cruixir el que, palpant-ho, semblaven molles de pa o restes de pizza oblidades damunt del llençol taronja que cobria maldestrament el sofà. Quan em vaig voler assegurar de que no m’havia assegut sobre cap ésser viu, ja era massa tard. En Muñoz va tancar els llums i va córrer a seure esperitat, pizza en una mà, rotlle de paper de cuina a l’altra, entre el Jordi i jo al crit de «que comença, que comença!». Efectivament, a la tele l’últim anunci havia deixat pas a la careta del programa especial de la nit electoral.

Estàndard
General

Deriva unionista

I si és ell? —interroga la Núria a la orquídia mentre la rega amb la cura de qui alleta un nadó —. El Déu que els va parir! Aquests crits que foten, si els deuen sentir fins i tot els de l’àtic. I amb la meuca del segon primera, que cada cop que ens trobem a l’ascensor no para de clavar-li mirades de «passa un dia per casa a buscar sal que jo ja t’hi poso el pebre». És que segur que és ell. Coi, que fa dotze anys que estem casats i més de quinze que me’l follo, cada cop menys, si, però sé distingir perfectament els crits d’excitació del meu marit a través d’una paret. L’Arnau s’està tirant a la veïna. No m’ho puc creure! I marxa tan tranquil, el tio, de bon matí, dient que té assemblea al casal independentista, que s’acosta la festa major i que han de preparar l’Alternativa. I tant que te la prepares l’alternativa, te l’estàs beneficiant a l’altra cantó del replà!

Calla, que ja acaben. Ara es quan ell comença a gemegar fent aquests aguts de nena adolescent en un concert del Bieber. Aquí és quan a mi se me’n va el sant al cel i la libido per terra. Un altre xiscle! Això si que m’ho conec, ara vindran els ulls en blanc i els moviments compulsius i descompassats. Aquí ja li és igual estar-se tirant a la seva dona, a la veïna o a la cabra de la legió. Que una relliscada la pot tenir tothom, però això, això no li perdono. Collons, Arnau, que la veïna pot estar molt bona però té la bandera espanyola penjada al balcó! 

Estàndard
Ficció, Relats

Cafè, Copa i Puro

Em dic Carles Copa i sóc periodista. En termes generals sóc una mala persona, deformació professional, suposo. No vull dir que tots els meus companys de professió en siguin, de males persones, hi ha molts periodistes nobles en aquest país, els poden trobar, sobretot, a les seccions d’esports, o a l’atur. Fa un any que vaig rebre la trucada del conseller delegat de l’Aquí, un nou diari generalista en llengua catalana, m’oferien la contra dels dimarts. M’ho vaig creure. Em vaig empassar que l’oferta responia exclusivament a la meva vàlua com a periodista, demostrada els últims quatre anys i mig conduint el programa de ràdio líder de les tardes. Ara els puc assegurar que no, que tot estava preparat. Però això vostès ja ho deuen saber, el meu cas ha obert el telenotícies de la televisió pública dia si dia també durant aquests darrers mesos d’estiu.

Quan els Mossos van trucar a la porta de casa ningú va anar a obrir. Mai obrim si no esperem convidats i aquell diumenge d’eleccions no esperàvem a ningú, ni molt menys a dos agents uniformats que, a cops d’ordre judicial, venien a detenir a en Carles. La nostra relació de parella no anava bé, arrossegàvem encara els rols de quan ens vam conèixer, sent jo becaria al seu programa de tardes Cafè, Copa i Puro. Per això ell no me n’havia dit res del famós article. L’hi havien publicat a principis de setmana i els últims dies no paraven de trucar a casa familiars i amics per felicitar en Carles per un text, deien, arriscat i d’un altíssim compromís democràtic. Això últim ho deien així perquè ho havien sentit a dir a un tertulià del programa dels matins. D’un dia per l’altre s’havia convertit en el periodista més aclamat pel gremi.

Ho vaig acceptar per ego. Sóc una persona ambiciosa i la possibilitat de convertir-me en un dels periodistes més famosos i respectats del moment a canvi de publicar aquella informació no contrastada em va semblar un preu força raonable. Vaig tenir accés a còpies dels informes policials i el conseller delegat em va assegurar que també en teníem fotos. No les vaig veure mai. El món tampoc. Que l’Aquí acusés al cap de l’oposició d’abús de menors era una autèntica bomba informativa. Que l’article aparegués a cinc dies de les eleccions faria trontollar de dalt a baix les intencions de vot i dispararia el govern actual a una majoria absoluta sense pal·liatius. Que la notícia la signés Carles Copa catapultaria la meva carrera i acabaria amb la del senyor Cap de l’oposició a qui, de passada, també li destrossaria la vida.

Li van jugar una mala passada. La pitjor i última de la seva carrera periodística, que es va acabar llavors mateix. El partit que liderava el cap de l’oposició, que no va aconseguir demostrar la seva innocència abans dels comicis, va caure fins a convertir-se en quarta força dins l’arc parlamentari. Els que manaven ho van seguir fent amb una àmplia majoria i en Carles es va passar els següents sis mesos a la garjola. En un linxament mediàtic dels seus companys de professió, es va donar a conèixer la relació que mantenia amb una redactora d’esports del diari. I jo, jo els vaig deixar. A ell i a la professió.

Estàndard
Ficció, Relats

Los buenos tiempos

En la relojería Los buenos tiempos el relojero Spritz despedía a todo aquel que salía de su local con un «Buenos días y buenos tiempos» lleno de honradez y bondad. Para el viejo y afable Spritz, los días, como las vidas, siempre estaban a tiempo de ser mejores, con esta idea viviría todos sus días y todas sus horas. Pero esta no es la historia del relojero Spritz, esta es mi historia y todo lo que voy a contar en ella es verdad. Mi verdad.

Eran otros tiempos, tiempos en los que los oficios se aprendían con las manos y no con los codos. Siempre pensé que había conseguido el trabajo de ayudante del señor Spritz gracias a mi absoluta determinación en la entrevista, en realidad había sido el único candidato que se presentó a la cita a la hora en punto, ni un minuto antes, ni un minuto después, y aquello fue lo único que importó al viejo.

Mi lugar de trabajo era una pequeña mesa baja con tablero de madera y patas de metal de color verde uva que recordaba a un pupitre de colegio. La mesa se encontraba a un lado del mostrador principal, donde Spritz atendía a los clientes, y se alumbraba con una pequeña lámpara sujeta al tablero que me proporcionaba la luz y el calor necesarios para trabajar, absorto, en las precisas tareas del aprendiz de relojero. Durante aquel tiempo solo levanté la vista de mis quehaceres cuando alguien entraba en la relojería. Aquella mañana la puerta aún no se había abierto, cuando por fin lo hizo allí estabas tú.

La luz que llegaba de la calle y entraba en la penumbra del local era tan intensa que en un principio fui incapaz de distinguir tu rostro entre las sombras de un contorno en el que destacaba aquella melena larga, de cabello fino y eléctrico, reposando en unos hombros estrechos que erguías con pretendida altivez. Aquella primera vez que entraste en la relojería creo que incluso al bueno de Spritz algo se le debió remover en lo más profundo de su consciencia. Y cuando la puerta se cerró detrás tuyo empezó todo.

Mi nombre es Marc. Por aquel entonces tenía 29 años y mi vida estaba apunto de cambiar por completo.

Empezamos hablando del tiempo, que es como empiezan todas las cosas realmente importantes de esta vida, y acabamos sabiendo que el tiempo sería nuestro. A partir de aquí visitaste una vez por semana la relojería, sin excepción. Las primeras semanas traías contigo un reloj que parecía maldito, hasta que a ti ya te dio igual bajar los hombros, y yo preferí jugarme el trabajo a jugarme el deseo, así que empezaste a venir sin más excusa que la de vernos y así seguir llenando los segundos de palabras y sueños.

Hablamos de viajes, de irnos a Venecia, allí donde los amores se vuelven reales y los cuentos son de hadas, de subirnos al vaporetto y cantarte ‘O sole mio mientras nos haríamos fotos borrosas que después colgaríamos en la pared de casa. Una pared de ladrillo en un piso ni muy moderno ni muy antiguo y decorado con el gusto del dinero. El dinero que ganaríamos con nuestra propia aventura, viviendo de nuestras ideas. Ideas de ir muy lejos y escapar de todo, de todo lo que no fuéramos nosotros.

Y tú seguiste entrando cada semana por aquella puerta, la sonrisa en la mano y el corazón en la boca, nunca nos besamos, nunca nos tocamos, nunca nos dimos más que palabras. Mientras, nadie nos avisó que a fuera las cosas estaban cambiando, nadie nos dijo que unos pocos iban a cambiar el destino de muchos. Hasta que a aquella gran masacre alguien le puso nombre, le llamó crisis. Entonces, el pueblo, astuto, prefirió perder el tiempo a perder el dinero. Los relojes dejaron de andar y a nadie le importó. El viejo Spritz cerró la puerta de su relojería y nunca más la volvió a abrir. Y es así como acaba esta historia, así acaban Los buenos tiempos.

Estàndard
Ficció, Relats

Barcelona Indiegesta

La Meri i la Txell eren amigues de tota la vida, aquella mena d’amigues que el dia que es vegin, tot i haver passat molt de temps sense dir-se res, actuaran amb la naturalitat de la més rutinària de les relacions. Es diran una a l’altra que tot i que fa un any que ni es truquen és com si s’haguessin vist el dia abans, que res ha canviat entre elles i que com n’és de perenne la vigència de la seva amistat. Això últim ho dirà la Txell, que és més de parlar com si fos la protagonista d’una novel·la de Virgina Woolf traduïda al català.

La seva única cita anual ineludible és un dels festival de música d’estiu més de moda els últims anys, el Barcelona Indiegesta. Com cada any abans d’entrar al festival, les dues amigues de la infantesa aniran a sopar a un dels bars del davant del recinte de concerts. Allà repassaran un últim any a on, tot i viure a la mateixa ciutat, incomprensiblement no hauran tingut ocasió de veure’s. La Meri parlarà de la vida mentre que la Txell parlarà de la feina. La Txell sempre ha estat de reblar el clau, no li agrada el parlar pel no dir res, o no en sap, i troba en la Meri la galleda ideal per enfonsar-la una i altra vegada dins del seu propi pou de coneixement i reflexió. La Meri, al seu torn, li parlarà d’un noi nou, que aquest cop si, que es diu Jonatan però que és molt de la ceba, tant que forma part de la colla castellera del barri. Li explicarà que es van coneixer un dia a plaça entre la llenya d’un 4 de 8 mal muntat. Allà es va encendre la flama, dirà la Meri, i la Txell desitjarà que la metàfora de la seva amiga no hagi estat intencionada.

Però aquella nit la Meri combinarà una dosi massa alta d’alcohol amb una de massa petita de pa amb tomàquet i fuet i al sortir del bar s’abraçarà molt fort a la seva amiga de l’ànima que encaixarà l’abraçada amb rubor ja que, tot i ser amigues de tota la vida, mai s’havien abraçat d’aquella manera tant propera, de fet mai s’havien abraçat, més enllà de fregar-se l’esquena una a l’altra en algun intent de salutació afectuosa poc reeixit. Serà llavors quan, sense previ avís, la Meri ruixarà la part inferior de la samarreta de la Txell amb una barreja espessa de fuet, tomàquet i pa i potser una mica de l’arròs a la cubana del dinar i tot semblarà haver sortit de la seva boca en l’ordre invers al que havia entrat.

Un cop la seva amiga Meri s’haurà recuperat de la ingesta desmesurada d’alcohol i per tal d’evitar el rebuig dels seus semblants al veure-la amb una taca de dubtós origen sota el melic, la Txell optarà per introduir-se dins dels pantalons la part tacada de la samarreta, deixant volar la resta de roba a banda i banda de la sivella del cinturó, formant una mena de teló de teatre al voltant de la seva cintura. La Meri, per solidaritat amb la seva amiga, també farà el mateix i és així com finalment entraran les dues, juntes i conjuntades, a l’espai de concerts del festival. Ja a dins del recinte es produirà l’inesperat, la gent, al veure-les, intentarà reproduir aquesta nova i curiosa manera de vestir una samarreta. I serà així, i només així, com en aquella nit de finals de Juny a la ciutat de Barcelona haurà nascut una nova moda que, gràcies a l’àmplia assistència de públic internacional al festival, ràpidament es traslladarà a les ciutats més importants del continent. Aquesta nova tendència es dirà la moda de la Barcelona indiegesta.

Estàndard