Arxiu de la categoria: Relats

La motoserra: passat, present i futur

Posted on
Respon

Feia estona que notava aquella desagradable sensació de tenir l’escrot suós. Des de l’extrem dret de l’escenari, palplantat rere un faristol de dimensions ridícules en contrast amb la seva corpulència, en Max Marçot passava la vista per damunt d’un públic que omplia a vessar l’auditori. Tot era apunt per a l’inici de la seva ponència i, un cop allà dalt, començava a entendre allò del pànic escènic. Per primer cop tenia certs dubtes de que tot acabés sortint tal i com ell s’ho havia imaginat mentre assajava, tot sol a casa, davant del mirall i amb un raspall de dents fent de micròfon.

Els cinc primers minuts d’un parlament en públic són els més difícils d’afrontar per a algú novell en l’art de dirigir-se a les masses, aquests transcorren en un estat entre la somnolència i l’embriaguesa similar al que hom sent al despertar d’una anestèsia total, en acabat l’individu en qüestió no recordarà el què ha dit –ni el com ho ha dit– durant els primers compassos del discurs, per aquest motiu és summament important haver-ne practicat com a mínim la introducció fins al punt de memoritzar-ne el text i les formes. Això és precisament el què duia fent en Max Marçot, raspall de dents en mà, durant les darreres dues setmanes, i és així com, deu minuts després de l’hora que marcava el programa, va poder començar a recitar el contingut de les primeres diapositives de la seva ponència que, fent gala de la seva extrema capacitat de síntesi, havia titulat La motoserra: passat, present i futur.

El Primer Congrés Català d’Assassins en Sèrie, que tenia lloc a l’espai firal del peu de la muntanya de Montjuïc, estava sent tot un èxit a jutjar per la quantitat de públic que es passejava per un recinte que els organitzadors havien dividit en dos pavellons, el pavelló A, a on s’hi concentraven els expositors i el pavelló B, que quedava reservat a les ponències, taules rodones i projeccions audiovisuals. Entre els professionals que s’havien desplaçat fins al congrés per a muntar-hi el seu estand s’hi comptaven diversos fabricants de ganivets i altres instruments de tall, la gran majoria provinents del continent asiàtic; distribuïdors d’armes de foc que exposaven tot el seu arsenal, des de l’arma curta fins a les de repetició; venedors d’estris de neteja que maldaven per cridar l’atenció dels visitants oferint mostres gratuïtes del seu producte estrella: el guant de làtex; i, fins i tot, una delegació del Ministeri de l’Interior que permetia als participants del congrés fer la sol·licitud exprés per a l’obtenció i renovació de la seva llicència d’armes i explosius. A la zona dedicada a les activitats de debat i reflexió, força més transitada a aquella hora de la tarda, hi destacava el simpòsium sobre el paper de l’assassí en sèrie en el cinema i la televisió en l’últim quart de segle, un tema que havia generat intensos debats a la xarxa, sobretot dins dels fòrums especialitzats.

En aquesta primera edició del congrés, més enllà de les projeccions i taules rodones de clàssics del gènere com Henry: Portrait of a Serial Killer, The Silence of the Lambs o Se7en, s’havia volgut posar especial atenció en les sèries de televisió ja que, com a fenomen d’interès creixent entre la població durant els últims anys, eren considerades pels professionals del gremi l’altaveu perfecte per poder explicar el fet assassí al gran públic. En destacaven l’estrena en tres dimensions del capítol 6 de la primera temporada de Pop Ràpid, Kill ‘em all, una peça considerada de culte dins del sector, o el cicle Tu també pots ser Dexter Morgan que, a partir del visionat d’alguns capítols del serial americà, oferia als assistents recursos per ajudar a compaginar la vida familiar i laboral amb l’activitat criminal.

La sala va esclatar en un aplaudiment unànime, sincer. Enmig del repicar de mans dels assistents en Max Marçot començava el procés de descompressió. La seguretat que dóna parlar d’un tema del que un n’és alhora apassionat i gran coneixedor s’havia acabat imposant al nerviosisme inicial i ara, amb la diapositiva dels agraïments encara projectant-se sobre la superfície de tela, hagués continuat dissertant una bona estona més. Una hora i mitja –pensava en Max– no és ni de bon tros suficient per transmetre al respectable l’essència del coneixement que hom té en una matèria, si més no, no ho és quan es parla de l’ús de la serra elèctrica com a estri letal per produir una massacre, un tema del que ell n’era una eminència a més de ferm defensor de la seva vigència. Finalment arribava el torn de preguntes, el moment que tot ponent espera com la prova indiscutible de que l’orador ha sabut mantenir l’atenció del seu públic a la vegada que ha generat espais per a la reflexió i la curiositat sobre el tema i que alhora serveix per lluïment d’uns i altres, preguntadors i preguntats.

En Max va seguir responent preguntes fins i tot després de baixar de l’escenari, sempre hi havia qui preferia la intimitat del cara a cara al risc de fer una pregunta de poc interès general en veu alta. Ell els rebia a tots amb la mà estesa i l’orella parada i els despatxava també de la mateixa manera, obsequiant-los amb la seva targeta de visita:

Max Marçot
Assassí en sèrie
Mata la vella i la jove si pot.

No va tardar gaire en anar aviant als últims curiosos, s’estava fent tard i volia ser a casa per veure començar un TN Vespre que de ben segur avui obriria amb la notícia de l’èxit del Primer Congrés Català d’Assassins en Sèrie, amb una mica de sort algunes de les imatges que acompanyarien a la veu en off serien de la seva ponència i això, al cap d’avall, era el millor que l’hi podia passar aquell dia.

Els Gómez

Posted on
Respon

Eren una parella moderadament moderna, de vida bohèmia i burgesa a parts iguals. En Pau Gómez i la Núria Dosrius vivien, des de feia encara no un any, en un quart primera acabat de reformar a la dreta de l’Eixample esquerre. El pis, que conservava part de l’enrajolat original, combinava modernisme i modernitat amb la delicadesa de qui fa temps que sap que els diners no fan la felicitat però si el bon gust. Per tota la casa s’hi disposaven, en la seva justa mesura, autèntiques peces d’antiquari que convivien ordenadament amb ginys d’alta tecnologia i disseny minimalista. El bagul de finals del XIX, que reposava a la paret esquerra del vestíbul just als peus del penjador, feia estarrufar en Pau davant de qualsevol visita, ella, en canvi, se sentia especialment satisfeta del bany amb dutxa de pluja en pedra natural que, en el seu moment, tant ell com ella van convenir a fer construir enlloc de la clàssica banyera sabent que, més d’hora que tard, amb l’arribada d’una criatura potser haurien de tornar a fer venir els paletes.

Tot i no tenir canalla ni estar casats, a la bústia que els pertocava de la renglera de caixes metàl·liques que hi havia col·locades a l’entrada de l’edifici, hom hi podia llegir «Família Gómez-Dosrius / 4 – 1», coses d’en Pau i el seu afany de reblar el clau de la modernitat i que, dit de passada, molestava secretament a la Núria, que no s’acabava de fer a la idea que els seus fills, que es dirien Arnau i Marina petés qui petés, haurien de carregar amb el pes d’un cognom patronímic que esborrava qualsevol rastre d’una família, la seva, coneguda i respectada a tota la comarca del Bages, d’on ella n’havia marxat filla única com era, entre més planys que no pas plors, per anar a la universitat. Per no parlar, és clar, de com la manca de distinció d’un cognom amb el més comú dels sufixos onomàstics podria acabar incidint en la psique d’uns nens que constantment haurien de maldar per no ser considerats gent ordinària, gent normal.

La Núria Dosrius Malagarriga estava convençuda que en Pau mai s’avindria a fer la permuta dels seus dos cognoms, Déu sabia que allò podria provocar un daltabaix de conseqüències inimaginables en el si d’una família, la d’ell, a on l’autoestima escassejava. Això i la visió diària d’aquell «Gómez-Dosrius» plastificat en els 4,4 x 2,8 centímetres d’etiqueta blanca feien saltar totes les alarmes d’un rellotge biològic que cada cop estava més apunt de tocar les campanades.

En un obrir i tancar de bústia rutinari per buidar el receptacle d’aquesta mena d’spam del segle passat, els fulletons publicitaris, la Núria pren consciència de que el país ha entrat definitivament en campanya electoral quan de l’interior en surten cinc cartes, quatre d’elles fàcilment identificables amb quatre dels partits que es presenten a les eleccions, l’altra, que no duu ni logotip ni eslògan, té com a remitent un cinquè partit polític que, ocultant la seva identitat rere el sobre, pretén millorar la ràtio d’obertura dels seus enviaments massius. Ella, que sempre ha estat de cal fer volar coloms, juga a imaginar-se sent la protagonista d’un d’aquells sobres carregats de bones intencions i tantes altres pretensions, «Núria Dosrius, per un país que progressa adequadament», i pensa que el seu nom fa per presidenta de la Generalitat. Instintivament tanca la bústia, no sense topar un cop més amb la familiar parella de cognoms recordant-li que, en canvi, els seus fills difícilment seran senyors o senyores dignes de ser molt honorades, desenganyem-nos, Gómez no fa per governant d’un país. Amb la certesa moral de qui, si no fa res per evitar-ho, podria ser còmplice de privar de carrera política a la seva progenitura, fa via cap a l’ascensor, prem el botó amb el número 4, respira i es prepara per dir-li a en Pau el què fa temps que pensa: «Pau, això nostre no funciona, ho hem de deixar».

L’ortodòxia de la mecanografia

Posted on
1

A casa tots hi tenim un calaix a on hi guardem la nostra memòria històrica. Documentació gràfica del nostre pas pel sistema educatiu obligatori, orles escolars de retrats amb el cap lleugerament inclinat, diplomes amb signatura de Sa Majestat, àlbums de fotos a ISO 400 i ploma estilogràfica Montblanc, regal de la comunió i que ja mai estrenarem perquè això voldria dir que, inequívocament, ens hem fet grans.

Al meu calaix de la memòria històrica hi ha un diploma a on hi diu que sóc capaç de mecanografiar un dictat a 333 pulsacions per minut, això vol dir que puc escriure fins a 333 caràcters cada 60 segons sent-ne el resultat un text apte per a la lectura.

[carro]

Serveixi aquest escrit com a agraïment als meus pares, que de ben petit van decidir que les meves activitats extra-escolars es desenvoluparien en l’àmbit de la mecanografia enlloc d’apuntar-me al conservatori. És evident que en els temps que corren és molt més important saber prémer correctament les tecles d’un ordinador que les d’un piano.

Però, ai las, la meva educació en l’art d’escriure a màquina té una esquerda irreversible. Mai sé a on és la tecla de la lletra ce trencada (ç). I és que a començaments de la dècada dels 90 la normalització lingüística encara no havia penetrat en el sector privat de la mecanografia. Això explica que cada vegada que he d’escriure un paraula que inclou aquesta lletra amb signe diacrític he d’aturar momentàniament el ritme frenètic dels meus dits per, fugaçment, apartar la vista de la pantalla i establir contacte visual amb la tecla maleïda, és llavors quan acciono el dit petit de la mà dreta per prémer la peça de plàstic amb la mateixa vehemència que un segador llançant un bon cop de falç. Ara és quan puc tornar a accelerar fins a arribar de nou a la velocitat de creuer, les meves diplomàtiques 333 pulsacions per minut.