Conozco la salud del sector ya que trabajo en él y creo tener motivos suficientes para no recomendar a mi amiga emplear su tiempo y dinero en una formación con poca base y menos recorrido, pero preferí tirar de hemeroteca y le mandé un par de enlaces, este catalítico artículo de Manuel Ángel Méndez en El País y este otro vídeo breve de TV3 donde el gran Genís Roca resume en menos de lo que da un tweet más de lo que yo voy a contar en un post.

Un Community Manager o, en la forma de su último eufemismo, el Social Media Manager, es alguien que supuestamente debería tener entre sus tareas la de monitorizar lo que se dice en Internet sobre la marca para la que trabaja; la intervención en nombre de dicha marca en las conversaciones que se generan sobre ella en la red; la gestión de los perfiles sociales de la marca (Facebook, Twitter, LinkedIn, Youtube y, para los primeros de la clase, Google+) y esta gestión incluye: la humanización de la marca en forma de comunicaciones alineadas con la identidad y valores de la misma; dar respuesta a las cuestiones que plantee el seguidor de la marca e incluso la aportación de conocimiento sobre el entorno, sector o mercado donde la marca desarrolle su actividad; ¿Algún Community Manager en la sala que haya cantado línea? Bien, a los que no les diría que estén tranquilos, su empresa no tiene ni idea de porque están allí y, en consecuencia, no tienen ningún motivo por el que no deberían estar. ¿Vamos para bingo? El Community Manager también debería ser el responsable de desarrollar la estrategia de marca online, gestionar el blog corporativo de la empresa, llevar la comunicación interna, reservar las salas para las reuniones, reponer la máquina de cafés y, por supuesto, de montar la cena de Navidad.

Directores Generales, de Marketing o Comunicación: el Community Manager no existe, sabe mal decirlo en estas fechas. El Community Manager es ese editor de contenidos, esa persona de atención al cliente, el consultor de marketing, el ejecutivo de cuentas y, sobretodo, eres tú. ¿Quién mejor que la persona de atención al cliente para responder a las dudas de los seguidores de la marca? ¿Quién mejor que alguien del equipo de comunicación para monitorizar lo que si dice de la marca? ¿No es eso hacer un clipping? ¿Quién mejor que el máximo responsable de la empresa para escribir un tweet al día que vaya en la línea de los valores de la compañía? ¿Eres CEO o Director General y no sabes la contraseña del Twitter de tu empresa? Haz una llamada, averigua cual es y entra a escribir un tweet sobre algo que haya ocurrido referente a tu negocio, sobre la marcha de la empresa o tus reflexiones sobre sector, el mercado o sobre como ves el futuro. En 30 segundos habrás aportado un enorme valor a los seguidores de tu marca. Distribuye e integra las tareas de community management en tu día a día y en el de las otras personas de tu equipo que ya están asumiendo responsabilidades similares en otros entornos.

¿Quieres algún buen ejemplo? Jil van Eyle dirige la iniciativa Teaming, lo conozco y os puedo asegurar que Jil es una persona muy ocupada, aún así es capaz de encontrar el momento para escribir él mismo las comunicaciones de su marca en Facebook, lo que hace que a día de hoy la suya sea la única marca de la que espero, deseo, recibir nuevas comunicaciones a través de Facebook.

Els cinc primers minuts d’un parlament en públic són els més difícils d’afrontar per a algú novell en l’art de dirigir-se a les masses, aquests transcorren en un estat entre la somnolència i l’embriaguesa similar al que hom sent al despertar d’una anestèsia total, en acabat l’individu en qüestió no recordarà el què ha dit –ni el com ho ha dit– durant els primers compassos del discurs, per aquest motiu és summament important haver-ne practicat com a mínim la introducció fins al punt de memoritzar-ne el text i les formes. Això és precisament el què duia fent en Max Marçot, raspall de dents en mà, durant les darreres dues setmanes, i és així com, deu minuts després de l’hora que marcava el programa, va poder començar a recitar el contingut de les primeres diapositives de la seva ponència que, fent gala de la seva extrema capacitat de síntesi, havia titulat La motoserra: passat, present i futur.

El Primer Congrés Català d’Assassins en Sèrie, que tenia lloc a l’espai firal del peu de la muntanya de Montjuïc, estava sent tot un èxit a jutjar per la quantitat de públic que es passejava per un recinte que els organitzadors havien dividit en dos pavellons, el pavelló A, a on s’hi concentraven els expositors i el pavelló B, que quedava reservat a les ponències, taules rodones i projeccions audiovisuals. Entre els professionals que s’havien desplaçat fins al congrés per a muntar-hi el seu estand s’hi comptaven diversos fabricants de ganivets i altres instruments de tall, la gran majoria provinents del continent asiàtic; distribuïdors d’armes de foc que exposaven tot el seu arsenal, des de l’arma curta fins a les de repetició; venedors d’estris de neteja que maldaven per cridar l’atenció dels visitants oferint mostres gratuïtes del seu producte estrella: el guant de làtex; i, fins i tot, una delegació del Ministeri de l’Interior que permetia als participants del congrés fer la sol·licitud exprés per a l’obtenció i renovació de la seva llicència d’armes i explosius. A la zona dedicada a les activitats de debat i reflexió, força més transitada a aquella hora de la tarda, hi destacava el simpòsium sobre el paper de l’assassí en sèrie en el cinema i la televisió en l’últim quart de segle, un tema que havia generat intensos debats a la xarxa, sobretot dins dels fòrums especialitzats.

En aquesta primera edició del congrés, més enllà de les projeccions i taules rodones de clàssics del gènere com Henry: Portrait of a Serial Killer, The Silence of the Lambs o Se7en, s’havia volgut posar especial atenció en les sèries de televisió ja que, com a fenomen d’interès creixent entre la població durant els últims anys, eren considerades pels professionals del gremi l’altaveu perfecte per poder explicar el fet assassí al gran públic. En destacaven l’estrena en tres dimensions del capítol 6 de la primera temporada de Pop Ràpid, Kill ‘em all, una peça considerada de culte dins del sector, o el cicle Tu també pots ser Dexter Morgan que, a partir del visionat d’alguns capítols del serial americà, oferia als assistents recursos per ajudar a compaginar la vida familiar i laboral amb l’activitat criminal.

La sala va esclatar en un aplaudiment unànime, sincer. Enmig del repicar de mans dels assistents en Max Marçot començava el procés de descompressió. La seguretat que dóna parlar d’un tema del que un n’és alhora apassionat i gran coneixedor s’havia acabat imposant al nerviosisme inicial i ara, amb la diapositiva dels agraïments encara projectant-se sobre la superfície de tela, hagués continuat dissertant una bona estona més. Una hora i mitja –pensava en Max– no és ni de bon tros suficient per transmetre al respectable l’essència del coneixement que hom té en una matèria, si més no, no ho és quan es parla de l’ús de la serra elèctrica com a estri letal per produir una massacre, un tema del que ell n’era una eminència a més de ferm defensor de la seva vigència. Finalment arribava el torn de preguntes, el moment que tot ponent espera com la prova indiscutible de que l’orador ha sabut mantenir l’atenció del seu públic a la vegada que ha generat espais per a la reflexió i la curiositat sobre el tema i que alhora serveix per lluïment d’uns i altres, preguntadors i preguntats.

En Max va seguir responent preguntes fins i tot després de baixar de l’escenari, sempre hi havia qui preferia la intimitat del cara a cara al risc de fer una pregunta de poc interès general en veu alta. Ell els rebia a tots amb la mà estesa i l’orella parada i els despatxava també de la mateixa manera, obsequiant-los amb la seva targeta de visita:

Max Marçot
Assassí en sèrie
Mata la vella i la jove si pot.

No va tardar gaire en anar aviant als últims curiosos, s’estava fent tard i volia ser a casa per veure començar un TN Vespre que de ben segur avui obriria amb la notícia de l’èxit del Primer Congrés Català d’Assassins en Sèrie, amb una mica de sort algunes de les imatges que acompanyarien a la veu en off serien de la seva ponència i això, al cap d’avall, era el millor que l’hi podia passar aquell dia.

Tot i no tenir canalla ni estar casats, a la bústia que els pertocava de la renglera de caixes metàl·liques que hi havia col·locades a l’entrada de l’edifici, hom hi podia llegir «Família Gómez-Dosrius / 4 – 1», coses d’en Pau i el seu afany de reblar el clau de la modernitat i que, dit de passada, molestava secretament a la Núria, que no s’acabava de fer a la idea que els seus fills, que es dirien Arnau i Marina petés qui petés, haurien de carregar amb el pes d’un cognom patronímic que esborrava qualsevol rastre d’una família, la seva, coneguda i respectada a tota la comarca del Bages, d’on ella n’havia marxat filla única com era, entre més planys que no pas plors, per anar a la universitat. Per no parlar, és clar, de com la manca de distinció d’un cognom amb el més comú dels sufixos onomàstics podria acabar incidint en la psique d’uns nens que constantment haurien de maldar per no ser considerats gent ordinària, gent normal.

La Núria Dosrius Malagarriga estava convençuda que en Pau mai s’avindria a fer la permuta dels seus dos cognoms, Déu sabia que allò podria provocar un daltabaix de conseqüències inimaginables en el si d’una família, la d’ell, a on l’autoestima escassejava. Això i la visió diària d’aquell «Gómez-Dosrius» plastificat en els 4,4 x 2,8 centímetres d’etiqueta blanca feien saltar totes les alarmes d’un rellotge biològic que cada cop estava més apunt de tocar les campanades.

En un obrir i tancar de bústia rutinari per buidar el receptacle d’aquesta mena d’spam del segle passat, els fulletons publicitaris, la Núria pren consciència de que el país ha entrat definitivament en campanya electoral quan de l’interior en surten cinc cartes, quatre d’elles fàcilment identificables amb quatre dels partits que es presenten a les eleccions, l’altra, que no duu ni logotip ni eslògan, té com a remitent un cinquè partit polític que, ocultant la seva identitat rere el sobre, pretén millorar la ràtio d’obertura dels seus enviaments massius. Ella, que sempre ha estat de cal fer volar coloms, juga a imaginar-se sent la protagonista d’un d’aquells sobres carregats de bones intencions i tantes altres pretensions, «Núria Dosrius, per un país que progressa adequadament», i pensa que el seu nom fa per presidenta de la Generalitat. Instintivament tanca la bústia, no sense topar un cop més amb la familiar parella de cognoms recordant-li que, en canvi, els seus fills difícilment seran senyors o senyores dignes de ser molt honorades, desenganyem-nos, Gómez no fa per governant d’un país. Amb la certesa moral de qui, si no fa res per evitar-ho, podria ser còmplice de privar de carrera política a la seva progenitura, fa via cap a l’ascensor, prem el botó amb el número 4, respira i es prepara per dir-li a en Pau el què fa temps que pensa: «Pau, això nostre no funciona, ho hem de deixar».

Al meu calaix de la memòria històrica hi ha un diploma a on hi diu que sóc capaç de mecanografiar un dictat a 333 pulsacions per minut, això vol dir que puc escriure fins a 333 caràcters cada 60 segons sent-ne el resultat un text apte per a la lectura.

[carro]

Serveixi aquest escrit com a agraïment als meus pares, que de ben petit van decidir que les meves activitats extra-escolars es desenvoluparien en l’àmbit de la mecanografia enlloc d’apuntar-me al conservatori. És evident que en els temps que corren és molt més important saber prémer correctament les tecles d’un ordinador que les d’un piano.

Però, ai las, la meva educació en l’art d’escriure a màquina té una esquerda irreversible. Mai sé a on és la tecla de la lletra ce trencada (ç). I és que a començaments de la dècada dels 90 la normalització lingüística encara no havia penetrat en el sector privat de la mecanografia. Això explica que cada vegada que he d’escriure un paraula que inclou aquesta lletra amb signe diacrític he d’aturar momentàniament el ritme frenètic dels meus dits per, fugaçment, apartar la vista de la pantalla i establir contacte visual amb la tecla maleïda, és llavors quan acciono el dit petit de la mà dreta per prémer la peça de plàstic amb la mateixa vehemència que un segador llançant un bon cop de falç. Ara és quan puc tornar a accelerar fins a arribar de nou a la velocitat de creuer, les meves diplomàtiques 333 pulsacions per minut.

• En Twitter (@roure)
• En Facebook (/roure)
• En LinkedIn (/roure)
• En Trendtation (/marc)

Marc Roure.

Vivim tan pendents de recordar efemèrides que se’ns oblida celebrar el present. Preservar la memòria és imprescindible, sí, però l’ús indiscriminat de recordatoris pot resultar un llast absurd que omple les nostres agendes de dies falsament especials, meres excuses per tapar la nostra indigència moral.

Mañana este blog cumple un año, 52 semanas y, con este, 52 artículos publicados. En este tiempo han pasado por aquí algo más de 45.500 bienvenidas visitas de las que 97 han comentado algo, las búsquedas más comunes para llegar al blog han sido “ave barcelona madrid“, “facebook online” (curioso binomio) o “marc roure“. El post más leído ha sido Cómo comprar billetes del AVE Barcelona – Madrid con Tarifa Web, seguido por Desactivar Touch Pad en Sony Vaio y Limitar el máximo de caracteres de un Textarea en jQuery.

De todo lo que ha quedado aquí escrito durante este año me llevo un especial recuerdo de…

Ibai y la abuela que no lo entiende

Cyan

Broches hechos a mano de Asunto Pendiente

Cata de quesos en Barcelona

Soy mi perfil en Facebook

Hasta aquí mi indigencia moral y verbal, todo un placer.

–
Por cierto, ya lo han anunciado Oriol o Javier, Trendtation está aquí y todo lo demás ya es historia.

1. Comprar ropa negra, ya que combina con todo. (Gracias a Santi por la primera)

2. Comprar marcas blancas, todo el mundo sabe que las de colores son más caras y vienen del mismo fabricante.

3. Comprar coches de kilómetro cero, te ahorras una pasta y son casi nuevos.

4. Comprar por internet, en otros países encontrarás lo mismo y mucho más barato.

5. Comprar billetes de avión en compañias low cost, vas a llegar igual a tu destino y te va a costar mucho menos.

6. Comprar otras monedas, siempre habrá mercados que estén peor que el nuestro.

7. Comprar un lavavajillas, según los expertos fregar a mano con agua caliente puede ser un 60% más caro que con un lavavajillas moderno a plena carga.

8. Comprar productos españoles, así fortalecemos nuestra economía.

9. Comprar mucha más lotería, no vaya a ser que nos toque.

10. Comprar condones, tal y como van las cosas quizas sea imprudente tener hijos.

¿Alguna duda sobre lo que hay que hacer en tiempos de crisis?

Pasaban 10 minutos de las 21:30 cuando la banda barcelonesa salió a escena dispuesta a regalar a sus incondicionales una hora llena de momentos estelares. El murmurio del público fue constante durante toda la primera parte del concierto, por momentos la Bikini pareció más un local social que una sala de conciertos, no fue hasta la mitad del espectáculo que Cyan hizo enmudecer la sala con la primera gran sorpresa de la noche, una de las dos versiones que el grupo nos tenía preparadas, Enjoy The Silence de Depeche Mode dejó, literalmente, a todos los asistentes sin palabras. “Todo lo que viene a partir de aquí es en bajada”, con estas palabras Javi Fernández, líder de la banda, nos prepara para el segundo acto, nada más lejos de la realidad, lo que vino después fue un in crescendo que culminaría con la celebrada Viajes Imposibles, llevada a la categoría de himno por todos los seguidores de la banda.

La segunda parte del concierto no pudo empezar mejor, iPhone en mano, Javi y el resto de la banda nos deleitaron con una nueva demostración de creatividad llevada al terreno de la música. Sonaban los primeros acordes de Túnel y la pantalla del fondo del escenario se llenaba de una fina lluvia digital, en principio podía parecer uno más de los efectos visuales que acompañan a este tipo de grupos, la sorpresa fue mayúscula cuando vimos que las proyecciones eran controladas por el movimiento del iPhone de Javi Fernández, cantante, guitarras, piano y a su vez creador de esta aplicación para el iPhone, toda una muestra de multidisciplinaridad llevada al extremo.

Lo que vino después, una recta final desgranando los temas más potentes del disco, incluído su primer single El sabor de los segundos, coreado de principio a fin por un público, ahora si, completamente entregado. Una noche para recordar con sabor a muy buen presagio para Cyan.

Conocimos el lugar gracias a muchomasqueunregalo.com, una gran idea hecha negocio aunque con una política de privacidad de datos un poco dudosa. Hubo todo lo que prometía la jugosa oferta en la página web, el rincón exclusivo del Barrio Gótico de Barcelona, efectivamente lo era y más después de ver lo que costó encontrar un sitio en Barcelona donde hacer una auténtica cata de quesos, el local, tan romántico y tradicional, más tradicional que romántico (aquí cada uno ya le pone el romanticismo al asunto escogiendo una buena compañía), hubo también el amplio surtido de quesos elaborados en distintos puntos de la península ibérica, no tengo ninguna duda de que aquellos eran algunos de los mejores quesos que se puedan encontrar en todo el territorio y por último la misma propietaria del local, quien os reciba para llevaros a un pequeño espacio reservado sólo para sus clientes especiales, Kathrine, una escocesa más que entrañable y con un dominio del catalán que haría sonrojar a algún que otro President de la Generalitat.

Pudimos catar hasta siete variedades de queso distintas, todos hechos en España. No faltaron en la mesa un buen vino tinto, un poco de pan y algunos trozos de manzana ácida laminada para limpiar el paladar entre queso y queso. Por si fuera poco, al terminar, Kathine nos ofreció un par de helados de queso, y con esto coronamos la cima de nuestro placer gustativo, a ella le hizo ilusión que nos gustarán y a nosotros aún más verla disfrutar como lo hacía con su trabajo, no es de extrañar, aquel rincón del barrio gótico era un pequeño templo para cualquier amante del queso.

Nos fuimos a casa con una innegable sonrisa en los labios y una evidente satisfacción en la boca. Nos llevamos también una cajita con algunos de los quesos que habíamos catado (incluida en el precio, 50 euros por cabeza) y la sensación de que acababamos de vivir una gran experiencia.

Seguiremos aprendiendo de ellos…

Thank you guys!