Grup de treball per la igualtat

—Han estat quatre anys en els que, humilment, considero que s’ha fet una molt bona feina. El teeemaaa —el Javier pronuncia la paraula allargant-te ostensiblement les vocals mentre fa el gest de les cometes amb els dits índex i cor de les dues mans— ja no és cap tabú dins de l’organització i fins i tot recentment dues de les nostres companyes han passat a formar part del Comitè Executiu de l’empresa, un fet impensable fa tan sols quatre anys. La Laura i la Maite, a qui cal felicitar és clar, estan a on estan, en part, gràcies a totes nosaltres —diu totes amb una e ben oberta, emfatitzant l’ús del llenguatge inclusiu—. M’encigala molt la idea de seguir al capdavant d’aquest grup durant quatre anys més i espero que em feu confiança de nou —amb aquest prec, que intenta imitar la manera de demanar el vot dels polítics, el Javier Torres dóna per acabada la seva exposició. Han estat 30 minuts de discurs. Els mateixos que ha fet servir en l’exposició anterior l’Helena, la seva col·lega i ara també adversaria.

El Javier torna a seure a la seva cadira de la sala a on s’està celebrant la reunió per escollir el futur president o presidenta del Grup de treball. Mentalment repassa els encerts del seu discurs mentre fixa la mirada en l’horitzó, aliè als gestos de sororitat que es produeixen entre les seves companyes. Unes ganyotes que volen demostrar que a cap d’elles els ha passat per alt l’ús d’un llenguatge masculinitzat, fins i tot ofensiu, per part del Javier. És que ha dit, textualment, «m’encigala molt la idea…»! L’expressió evoca en la majoria de les dones presents la imatge del Javier despullat, encigalant-se, és a dir trempant, demanant el vot amb el penis erecte davant seu. L’Helena, l’altra candidata a presidir el Grup de treball, sent per uns moments un intens malestar. El Javier, en canvi, té altres pensaments. Creu que el discurs ha anat bé, sap que és un bon orador i té l’aval dels resultats. Però també nota com les gotes de suor li regalimen aixelles avall. A la sala de reunions hi caben, ben apretades, tot just les onze persones que formen part del Grup de treball. Hi fa calor. Aquella calor que fa a les oficines a l’hivern. En aquell moment, per tant, la seva única preocupació és que la seva olor corporal es difumini fins a esborrar-se entre l’amalgama de perfums de les seves companyes.

El Grup de treball per la igualtat de la multinacional catalana s’havia creat a correcuita feia quatre anys. Va ser després de la crisis reputacional que va viure l’empresa com a conseqüència de la denúncia pública d’un grup de dones del departament de logística. Més d’un centenar de treballadores asseguraven estar cobrant un 40% menys que els seus col·legues homes per fer exactament les mateixes funcions. La premsa, que va poder demostrar els fets, s’en va fer ressò i l’empresa es va veure obligada a reaccionar. El nou Grup de treball hauria de ser un agent del canvi, identificant els possibles biaixos de gènere dins de l’organització i treballant directament amb els responsables de les àrees afectades per assegurar la completa igualtat d’oportunitats i condicions. També duria a terme accions pedagògiques amb l’objectiu de fomentar una mentalitat inclusiva en el conjunt dels treballadors. Javier Torres, home fort dins de l’empresa, va ser nomenat President del Grup de treball en una decisió força controvertida. El mateix Torres ho justificava en la seva carta de presentació del Grup com «una decisió estratègica», en un punt de la carta —a l’empresa dels correus electrònics que pretenien explicar coses importants n’hi deien ‘cartes’— el Javier Torres escrivia: «El Grup de treball per la igualtat no vol ser un mer instrument simbòlic. Com a Grup de treball estem enfocats a aconseguir resultats. Fer que les coses passin. En aquest sentit, qui millor que un home per defensar els interessos de les dones davant d’altres homes que no sempre les valoren per igual?». En la carta també es demanava que qualsevol persona que volgués participar del Grup omplís un formulari electrònic, entre totes les persones apuntades, es sortegerien les deu places disponibles. El Grup va acabar format pel Javier Torres com a president i deu dones més. De les vint-i-tres peticions rebudes, totes havien estat de dones. En la primera reunió del Grup de Treball també es va acordar que cada 4 anys es votaria un nou president o presidenta. La votació es faria entre tots els i les membres del Grup.

L’entorn de Javier Torres coincidia de forma més o menys unànime a considerar-lo un home sensible. Molt més còmode en cercles femenins, sempre li havia costat encaixar en les convencions socials masculines. El Javier era d’aquelles persones que responia amb tota mena de detalls a un retòric «Hola, Javier, com estàs?». Al cap del temps s’adonaria que els homes que feien servir aquella fórmula al saludar no estaven realment interessats en la seva vida. Les dones tampoc però, a diferència dels homes, seguien la conversa. El Javier es considerava feminista. Va saber que ho era el dia que va llegir una publicació d’algú que seguia a una xarxa social. A la publicació hi apareixia el símbol del moviment Feminisme Radical. Sota el símbol s’hi llegia la frase «El feminisme és la idea radical de que les dones són persones». Allò el va alleugerir. A ell que mai li havien caigut bé els altres homes, ara podia dir obertament que era feminista sense sentir que abans hagués de passar un examen. Quan va aparèixer la necessitat de crear el Grup de treball per la igualtat, tots els altres homes del Comitè de Direcció de l’empresa van pensar immediatament en ell.

Durant aquells primers quatre anys, el Grup de treball va fer diverses enquestes de clima laboral per entendre el grau d’acord o desacord de treballadors i treballadores envers l’empresa en criteris d’igualtat. També va mediar en tres de denúncies internes per assetjament i, fins i tot, la pressió del Grup va ser determinant perquè s’acomiadés a un directiu que enviava missatges provocadors al mòbil personal de dues noies que estaven en pràctiques. En l’àmbit de la pedagogia, el Grup havia impulsat diversos tallers d’assistència lliure. Un dels més reeixits va ser un taller destinat exclusivament als homes que es titulava “I tu cap on carregues? Descobrint la càrrega mental, el `project management´ de la llar que tu no fas”. El taller feia reflexionar als homes sobre aspectes de la vida cotidiana com el fet de posar una rentadora. Era igualitari que a casa l’home i la dona posessin el mateix nombre de rentadores? L’objectiu del taller era que els homes participants arribessin a la conclusió de que no. No era igualitari ja que no només s’havia de tenir en compte el fet de posar la roba dins la rentadora i engegar-la sinó també la càrrega mental de pensar en quin era el moment de posar aquella rentadora. Aquella càrrega mental la seguia exercint la dona en aquesta i en la majoria d’altres tasques familiars.

Les dues propostes, la del Javier Torres i la de l’Helena Coronas, ja estaven sobre la taula i les deu dones i el Javier s’acostaven desordenadament a dipositar el seu vot dins d’una caixa de sabates de la marca de la propia empresa. El Javier havia apostat per una proposta continuista i posant en valor la feina feta. L’Helena, en canvi, defensava que el Grup de treball per la igualtat havia d’avançar en la seva tasca i no només empoderar la dona dins de l’organització sinó també assegurar la igualtat d’oportunitats independentment de la raça, religió, sexe, origen, orientació sexual, edat, estat civil, discapacitat, identitat de gènere o expressió.

La Maribel, la vocal del grup, seria l’encarregada d’obrir cada vot i anar-ne apuntant el resultat en forma de palet al costat dels noms de JAVIER o HELENA que ella mateixa havia escrit prèviament a la pissarra blanca de la sala de reunions.

—Helena, Helena, Helena Coronas, Helena, Helena, Helena Coronas, Helena, Helena, Helena, Javier Torres, Helena —la Maribel havia llegit els onze noms mentre ratllava els onze palets corresponents a la pissarra. L’Helena Coronas seria, per 10 vots a 1, la nova presidenta del Grup de treball per la igualtat, mentre que el Javier, amb un sol vot —el seu— deixaria de ser-ho.

Tan bon punt acabada la votació, l’Helena s’aixeca i s’apropa al Javier amb la mà estesa, ell l’hi encaixa, sense moure’s de la cadira. Se sent confós, decebut i una mica emprenyat. Pensa que les altres membres del grup no han tingut en compte els seus mèrits, ni la seva experiència. Que han votat a l’Helena per la única raó de que és una dona i elles també ho són. En nom de la igualtat, les dones —pensa el Javier— estan accedint a llocs de poder només per ser dones, deixant-ne fora a homes que segurament estan més preparats que elles. Això està passant a les institucions però també a l’empresa privada. En els últims anys està fins i tot mal vist nomenar un alt càrrec home! —enmig d’aquest riu de pensaments, el Javier té por— Què passaria si perdés ara la feina? Una cosa és deixar de ser president d’un Grup de treball però, i si algun dia perd el seu lloc de feina? A dia d’avui li seria molt difícil tornar a accedir a una posició igual ja que segur que en altres empreses sempre hi hauria una dona, en alguna part del procés de selecció, que escolliria a una altra dona abans que ell. Amb aquest pensament encara flotant en el seu cap, el Javier té una última revelació que el farà canviar per sempre la seva manera de veure a les dones. Sense adonar-se'n ho verbalitza en veu alta en una mena de murmuri quasi inintel·ligible.

—Elles ja no ens necessiten.